La enésima guerra mundial

El 14 de julio de 1969, a raíz de un partido de fútbol entre El Salvador y Honduras, desembocó la llamada “Guerra del fútbol”, una breve guerra entre estos dos países provocada por la rivalidad de un partido de clasificación para el Mundial de 1970. Este hecho nos muestra lo peligroso que puede llegar a ser el fútbol, pero también lo trascendental e importante que ha llegado a convertirse el “deporte rey”.

Este año tiene lugar en Suráfrica, el país más rico o, mejor dicho, el menos pobre del continente más viejo del mundo, África. El deporte es uno de los factores que más unión provoca en un país. La victoria en la Copa Mundial de la FIFA en 1954 de Alemania, la de Suráfrica en el Mundial de rugby de 1995… muchos son los eventos deportivos que han servido para unir un país, ya sea por la decadencia después de una guerra mundial (caso de Alemania) o para unir razas enfrentadas en un mismo país (caso de Suráfrica). El hecho de que el Mundial tenga lugar en África es de suma importancia, pues es el primero que se realiza en este continente. Pero no todo es bueno. Múltiples han sido las amenazas por parte de Al Qaeda, el grupo terrorista por excelencia del “Islam”, sobre este acontecimiento. Y no está nada lejos el ataque en este mismo continente a una selección de fútbol, pues en enero de este año, la selección de Togo fue tiroteada en la frontera de Angola cuando se disponía a jugar la Copa de África. El resultado fue bastante justo: un miembro de la expedición muerto y la prohibición a Togo de disputar las dos siguientes Copas de África por su retirada tras lo sucedido. La FIFA debería de tomar nota de esto cuando un país donde jugar sea tan peligroso como en Suráfrica vuelva a presentar su candidatura para congregar un Mundial. Cuando lo importante debería de ser el espectáculo que nos brindaran los 32 equipos clasificados para este torneo, la organización se tiene que preocupar de aumentar la seguridad del país. La “samba” brasileña, el “tiqui-taca” español, el “catenaccio” italiano… todo se puede ir al traste por culpa de unos bárbaros que luchan por la liberación y la resistencia del Islam. Este, un caso extremo y aislado, no tiene nada que ver con lo que significa el fútbol, una fiesta total y continúa, aunque esta fiesta está siendo influida (y manchada) por el “forofismo” y por el fanatismo de la mayoría de aficionados. Ataques de los “ultras”, portadas paupérrimas en periódicos de tirada nacional (dícese SPORT o MARCA), tertulias entre amigos de bar, entre amigos de instituto o hasta entre amigos de colegio que derivan en una discusión, terminada frecuentemente con un “fue culpa del árbitro” o “tu equipo es una mierda”, una enfermedad cada vez más extendida llamada “antimadridismo”… muchos son los actos y pensamientos que ensucian este deporte tan importante en la sociedad actual.

¿Y cuál es el quiz de la cuestión? Que un elemento que consigue unir como ninguna otra cosa como el fútbol está siendo cada vez más perjudicado y destruido por los que lo inventaron, nosotros los seres humanos. Tenemos un mundo capaz de albergar vida, y lo estamos destruyendo. Somos la mejor y más capaz especie de la historia, y nos estamos llevando a una vida monótona y automatizada. La moral humana debería de ser revisada, ya que, como dijo Plauto en el siglo III a. C. y luego popularizó Hobbes en el XVII d. C., Homo homini lupus: El hombre es un lobo para el hombre.

2010, canvi de dècada

La primera dècada del 2010 ha sigut la que es pot dir que més he viscut en la meua vida: la comunió, l'istitut, tennis, ixides nocturnes, festes de Moros i Cristians, i una llarg però llarg etcétera. Però com del que més m'agrada a mi parlar és d'esports, vaig a parlar dels meus records d'aquesta època relacionats en els esports. Recorde que l'únic interés que havia mostrat jo per l'esport abans de que començara el mil·leni va ser jugar a futbol en el carrer i veure algun que altre partit del Madrid, com no. Però va ser a partir del 2000 que el meu interés es va convertir en una gran obsessió. I es que va ser en aquest any quan vaig veure al Madrid guanyar la primera Champions que jo havia seguit més o menys interessat. I no podia ser un rival millor, el València. Poc recorde d'aquella final, sols que la meua germana la va seguir com una aficionada més i que, en el tercer gol, mon pare es va asomar al carrer i li va restregar a tot el carrer i tots els voltants el gol de Raul. Este partit el recordaré tota la vida, com els valencianistes, els quals odien profundament al Madrid des de més o menys aquesta època. Després d'açò, els records ja es traspassen al 2002 (passant per la final que va perdre l'any després també el València en la tanda de penalties enfront el Bayern de Munich), any en què Zidane va fer el millor gol que he vist en directe i un dels millors de la història. El Madrid guanyava la Novena... i fins ara. Tres Lligues, dues Supercopes d'Espanya, una Supercopa d'Europa i una Intercontinental són els titols que ha aconseguit el Madrid en 8 anys, que no està gens mal, però no és suficient. Per a acabar amb el futbol, els altres fets més destacables en la meua opinió de la dècada són:
- L'any 2009 que ha realitzat el Barça. Aquest fet, un dels més espectaculars en la història del futbol, és el més recent, el que més m'ha impressionat i impactat i un dels que més m'ha disgustat. El Barça ho ha guanyat tot, jugant millor com ningú, amb bon futbol, molts gols, alguna ajuda divina (Semifinals de la Champions) i no tant divina (Semifinal de la Champions també), el entrenador més sensat i apasionat pel futbol que he vist, etc.
- El mundial 2006, campionat en què es va retirar el que per a mi es un dels millors (sinó el millor) jugador de l'època: Zidane. Encara que no ho haguera pogut fer de pijor forma. I es que passar de marcar un gol de penalty "a lo panenca" en la final del Mundial, a ser expulsat per pegar una cabotada sense res ni més (encara que el que la va rebre es mereix això i més) és un canvi massa brusc i negatiu per a un jugador que ha aconseguit tant i ha significat tant. Però va passar, Itàlia va guanyar i Zidane es va retirar.
- L'Eurocopa 2008. Aquest es sens dubte algun el record que millor guardaré i el que més alegria em va donar. Feia quaranta-huit anys que Espanya no guanyava cap titol, i va tenir que ser el 2008 l'any de la roja, l'any de Luís Aragonés, l'any de Villa, l'any de Xavi, l'any de "San" Iker Casillas... El dia 22 de juny de 2008 Espanya va eliminar en els penalties a Itàlia, la campiona del món, després d'haver passat futbolísticament per damunt d'aquesta. I aquest és un dels moments en què més he plorat en la meua vida, mai havia sentit aquella sensació de no poder parar de plorar. Després va passar Rusia i Alemania i no vam tindre rival. La resta, és història.
Segur que se m'oblida alguna cosa, però de futbol ja hi ha prou coses, ara vaig a passar ràpidament pels altres esports:
- Tennis: parlar de tennis en aquesta dècada és parlar de dos noms: Roger Federer i Rafa Nadal. La millor competència que es pot veure en el tennis actual, una competència que ens ha donat partits impossibles, guanyats de vegades pel suïs, prou vegades més per l'espanyol. Dues són les diferències que tenen: Nadal és millor en físic i en aguantar punts; Federer es el millor jugador de la història, per això que li és tan difícil a Nadal (un dels millors de la història també) desvancar-lo definitivament.
- Formula 1: També té un nom propi (en el meu cas clar): Fernando Alonso. Ja siga amb Schumacher, amb Raikonnen o amb Hamilton, Alonso es qui ha protagonitzat els millors duels de la dècada en la Formula 1 i el que ha demostrat que amb un cotxe decent i amb el recolzament de l'equip, és, simplement, el millor. Ara comença una nova dècada amb Ferrari, però mai oblidaré aquells duels amb Schumacher (el de San Marino, impresionant), aquella carrera en Brasil en què es va proclamar pr primera vegada campió, l'emboscada de Mclaren, etc. Un gran, simple i llanament.
- Bàsquet: Quatre són els fets més rellevants per a mi durant aquesta dècada baloncestística: dos de la Selecció, i dos de la NBA. Els de la Selecció estan clars, el gran Mundial del 2006, en què la roja va maravillar al món amb un bàsquet impresionant, i l'Eurobasquet del 2009, en què va tornar a passar el mateix. Per cert, tot açò fou comentat pel gran Andrés Montes, que ja fa uns mesos que es va morir, un altre gran. Els de la NBA també estan representats per un sol equip, els Lakers. En aquest equip, Pau Gasol es va convertir en el primer espanyol en guanyar la NBA, un fet impensable fa uns anys. L'altre esdeveniment del basquet i, per a mi, el més espectacular va tenir lloc fa quasi quatre anys. Fou un un Toronto Raptors vs. Los Angeles Lakers. I Kobe Bryant va rescriure la història anotant 81 punts en aquest partit, sense necessitar cap prorroga. Aquest fet fou el que va obrir el dia després els telediaris, i no era per a menys.
- En quant als altres esports, es pot resumir així: Ciclisme-Amstrong i Contador, Natació- Michael Phelps, Hockey sobre herba, Handball entre altres- la Selecció Española i atletisme, com no, el persojatge de la dècada, el que he deixat per al final perquè és el millor que li ha passat a l'esport en moltíssims anys, un extraterrestre: Usain Bolt. En quatre ocasions (com a mínim) ha reescrit la història aquest atleta, deixant els límits dels humans molt per baix del que es podia esperar. Ara, els seus records estan en 9.59 segons els 100m llisos i en 19.19 els 200m, i els superarà, segur que els superarà.
Fins ací arriba el resum de la dècada esportiva per al que a mi respecta, evidentment que m'he deixat coses i evidentment que aquestes no són les més importants per a tots, però totes m'han marcat d'una forma o d'altra.

Quan ser el millor no és suficient

Presumit. Xulo. Cregut. Desaparegut en partits importants. Polèmic. Freqüentador de les "revistes del corazón". Prepotent. Serà totes estes coses i moltes més, però que Cristiano Ronaldo és el millor jugador del món és una realitat que cada vegada és fa més evident. Ha costat 96 millons de euros? Serà (com va dir ell) perquè els val. Quan Ronaldo marca golasos com el primer que ha marcat hui la gent sol dir que és el mínim que se li pot demanar a un jugador que ha costat tant i guanya tant. Està clar que les xifres que es menegen en el fútbol en l'actualitat són excessives, però també ho són, per exemple, en el cine, i ningú critica que Tom Cruise guanye tans millons de euros al any. A més Cristiano no té la culpa de que es pague tant per ell. La qualitat es paga, i ell la té, vaja que si la té.

2 mesos s'ha passat lesionat, i és el màxim goletjador de la Champions i del equip que va segon classificat en la Lliga espanyola. Quan es parla de Crisitano de seguida apareixen les comparacions, és a dir, Messi. Aquest últim, mereixedor de tots els elogis i premis possibles, ha guanyat el baló d'or d'aquest any (tema del que ja vaig donar la meua opinió), en gran part, per l'espectacular temporada que va fer el Barça l'any passat. Si, en compte de Messi, haguera sigut Cristiano el jugador de la banda dreta del Barça, probablement haguera arribat a la xifra de 60 gols entre totes les competicions. I no és una exageració. Si en aquest Madrid, que encara no juga pràcticament a res, ha sigut capaç de marcar 12 gols jugant solament 1 dels 3 mesos que portem de competició, en el Barça seria una autèntica barbaritat. Està passant en Ibrahimovic, que mai havia sigut tant goletjador com aquesta temporada.

Està clar que Messi té una qualitat increïble, que Xavi (possiblement el millor jugador espanyol de la història) és el millor creador de joc del món, que Kaka' és també molt bo, que Villa és el millor goletjador del món, etcetera, etcetera, però Cristiano Ronaldo, en la meua opinió, els supera a tots, ja que solament ell és capaç de classificar sense quasi ajuda a un equip a la següent ronda de la Champions League, solament ell pot reunir 80.000 persones en una presentació, solament ell és capaç de fer que els porters tinguen atacs de nervis en veure que Cristiano els va a xutar una falta, solament ell és capaç de fer una temporada com la que va fer en la 2007/2008... Solament ell és capaç de fer-me dubtar que el millor jugador del Madrid que he vist en la meu curta vida no és Zidane, sinó ell. I mai pensaria que cap jugador em faria dubtar d'això...

Barça-Madrid, més que un partit

Set hores. En tan sols set hores el món es pararà. Milers de mitjans de comunicació de més de cent països al Camp Nou; milions, per no dir milers de milions, de persones en el món visualitzant en els seus televisors l'espectacle esportiu més important que hi pot haver al món.

Fa ja mesos que les televisions que han adquirit els drets d'aquest partit estan anunciant-lo "Barça-Madrid, solo en GOLTV / Canal+ Liga". Mesos en què s'enormifiquen noranta minuts de futbol que són simplement això, noranta minuts, tres punts, que no van a decidir practicament res, ja que encara queden uns vuitanta punts per disputar-se.

Jo, com la resta d'Espanya i del món, espere impacient que siga esta vesprada per a veure aquest gran partit. Un gran partit que, en la meua opinió, sempre queda enormement embrutat per la imbecilitat i ignorancia dels aficionats, tant d'un equip com de l'altre (a més d'aficionats d'altre equips). En un partit on es poden veure fins a deu aspirants al baló d'or, dos dels millors jugadors d'aquest segle (Messi i CR9), un dels millors porters de la història, sinó el millor (Casillas), els quatre millors centrals del món (Pepe, Albiol, Piqué i Puyol), els dos magos més espectaculars de la història d'Espanya i, en la meua opinió, del món (Xavi i Iniesta), etc., el que prima en les conversacions entre aficionats és el de sempre: temes polítics, la sempre excusa arbitral (en que arribes a sentir barbaritats comparables als discursos de Hitler) superioritat abrumadora i espectacular del Barça actual al Madrid actual, superioritat històrica del Madrid (moment en, com no, apareix el nom de Franco), comparació de canteres (que tampoc estan tan desigualades per cert, encara que el que passa es que la incopetencia madridista deixa escapar jugadors com Mata, Eto'o, Borja Valero, Jurado, etc.), gastos multimilionaris en jugadors (tan extremadament excessius com necessaris), i un llarg etcetera que l'únic que demostra es que el futbol, un dels millors espectacles del món, és un refugi per als ignorants, per a aquells que per dir que la millor tactica ofensiva es jugar amb doble pivot i un mitja-punta, es creuen que saben més que ningú, quan on realitat es veuen aquestes coses són en tots els temes que abans he dit. Però no són aquestes coses les pitjors que passen, ja que si un ignorant el diu que el Madrid si no fora pel arbrits estaria en 2a, o si un altre el diu que Raul es millor que Ibrahimovic, l'únic que fas es donar-li la raó i canviar de tema. El problema ve quan s'arriba a l'insult, a arribar a faltar-li al respecte a una persona simplement per ser d'un equip o d'un altre, o fins i tot, en els extrems de més inhumanitat, a atacar físicament a aficionats de l'altre equip o intentar atacar als jugadors ("cochinillo" i botella de JB en un Barça-Madrid en què Figo jugava en el Madrid. Aquests dos exemples no volen dir que aficionats del Madrid no hagen fet barbaritats d'aquest extrem, cite aquests perquè són dels que me'n recorde).

En definitiva... Barça-Madrid, el millor partit que es pot veure, encara que hi haja gent a qui li moleste, i encara que hi haja gent que l'embrute. Jo, per la meua part, vaig a disfrutar d'aquests noranta minuts, guanye qui guanye, com vaig disfrutar (futbolísticament parlant, perquè per dins em va matar) del 2-6 de l'any passat, el que per a mi és el millor partit que li he vist fer a un equip des de fa molt de temps. Quan no vaig a disfrutar tant es quan s'acaben ixos noranta minuts, ja que, passe el que passe, començaran els comentaris ignorants i imbecils (com he dit, per part d'aficionats dels dos equips) de sempre.